Un any més tanquem agost a ritme de rècord. Espanya, afavorida, entre altres coses, per la inestabilitat de la conca mediterrània dels països no europeus, ha rebut més turistes que mai. Les estadístiques donen dades molt optimistes: la despesa mitjana diària del turista és de quasi 140 euros i la total en la seva estada supera els 1.000 euros.
Però, on va parar tota aquesta “riquesa”? A les mans de quatre, dels de sempre, dels que abans en deien latifundistes. Els propietaris de les peces arran de mar, construïdes, moltes d’elles, en el caos dels 60, subcontracten la gestió a grans operadors que farceixen les instal·lacions de qualsevol mena de personatge superant, sovint, els límits de capacitat (a Mallorca, en una recent inspecció hotelera, s’ha comprovat que 7 de cada 10 hotels estaven en sobre explotació).
El turisme no beneficia, ni de bon tros, l’ocupació. Ni la qualificada ni la no qualificada. I, si no us ho creieu, mirem les dades:
Balears i Canàries ocupen el lloc segon i tercer de recepció de turistes, superant els 12 milions l’any 2016 cadascú. La taxa d’atur a Balears és del 11,5% i la de Canàries del 24,3% (segons l’EPA).
En el vagó de cua del turisme hi ha les Comunitats de Castella i Lleó que rep just per sobre del milió de visitants i Aragó que supera per poc els 600 mil… Les taxes d’atur de Castella i Lleó són del 14,45% i de l’Aragó de l’11,3%.
Sembla, doncs, que no existeix massa correlació entre turisme i ocupació per més que ens diguin que això és fantàstic.
A nivell qualitatiu, el turisme té inconvenients importants i m’agradaria centrar-me en dos d’aquests:
Inconvenient pels residents: Hi ha gent per tot arreu: els restaurants, els bars, les platges, els carrers… estan a vessar de gent amb xancles i mitjons, amb samarretes sense mànigues (en el millor dels casos) i uns quants d’aquests empitorrats de sangria, birrapaqui o mojitomutant. Per no parlar dels preus que més que es dupliquen.
Inconvenient pels treballadors: com que falta gent per atendre aquesta marabunta, la portem d’on calgui al preu més barat possible i això fa que tinguem una legió de cambrers, botiguers, personal de neteja… amb zero motivació, amb zero habilitat per desenvolupar la seva tasca i amb zero possibilitats de que agafin l’ascensor social.
Una de les poques maneres que veig de sortir d’aquest forat és l’economia col·laborativa regulada. Cal permetre que la gent que té un apartament, un cotxe o un localet pugui, de forma fàcil, ingressar diners d’aquests turistes, llogant l’espai o prestant serveis.
Evidentment la caverna s’hi tirarà al damunt dels airbnb de torn dient que el lloguer d’apartaments turístics molesta els veïns. Com si no toquessin els nassos els borratxos dels hotels! Un incívic ho és a qualsevol lloc on vagi i a qualsevol lloc on s’allotgi.
Si no permets a la gent que s’espavili sola per guanyar diners i ho farceixes tot de feixuga normativa que només pot complir les grans corporacions estàs no només perpetuant la diferència social sinó augmentant-la.
