Toreros, community managers i la revolució digital

Un matador de toros o un rejoneador és una feina inclosa en les bases de cotització dels professionals taurins, a l’igual que els picadors, els banderillers i els mossos d’estocada (aquests tenen una base mínima diària de 25,48 €, per si algú n’està interessat). En canvi, no he estat capaç de trobar per enlloc la professió de community manager.

No conec massa rellonejadors en sentit literal, tot i que sí en sentit figurat (n’hi ha un de bo nascut a Galícia), però en canvi conec un munt de community managers i de community workers (sense managers). Deu ser que visc en un món diferent del legislador…

El cas és que tot evoluciona ràpid, però potser no tant que impedeixi adaptar-se. El meu amic Pedro Gómez fa una síntesi evolutiva ben il·lustrativa: als anys 80 la informàtica era hardware, als 90 vam viure la revolució del software; l’any 1995 treu el cap amb força la internet de les empreses; deu anys més tard, la internet de les persones; i ara, la internet de les coses. Trenta-cinc anys que han donat pas a la quarta revolució industrial, la que busca connectar tots amb tots, ja siguin aquests «tots» persones o coses.

Com es farà tot plegat? I sobretot, amb qui es farà?

Els dos centres formatius per excel·lència (universitat i cicles) no se’n saben avenir i no crec que puguin donar resposta, tan ocupats com estan a justificar la seva existència, i encara més a vetllar per la seva subsistència econòmica.

La universitat és un dinosaure farcit de doctors lletraferits on la relació amb l’empresa és tan reeixida com un Dom Perignon amb gasosa. La universitat ha de programar carreres útils per mantenir les seves instal·lacions i el seu brutal aparell jeràrquic, però no té cap mena d’aplicació en el món real. Ni una, creieu-me. A més, ara els hi arriba el xorro de diners europeus per fer projectes de transferència tecnològica. Déu us agafi confessats si mai heu de menester un centre d’aquests per fer quelcom!

Els cicles són el sobreeixidor del sistema. El nano «bo», el «normal», resulta que ha d’anar a la universitat a passejar per aquells campus tan rebonics i a esperar la festa grossa de l’Erasmus. El nano que «no va bé», que «es distreu massa» (de segur que té TDAH!) o que no li agrada estudiar coses tan interessants com la teoria dels abdominals (inclosa dins el pla d’estudis d’Educació Física, abans Gimnàstica), ha d’anar a fer cicles… Quin? Tant fa!! Que faci Informàtica, que sempre ajuda…

Allà, a unes i altres aules, aprenen coses que no interessen ni a qui les explica. I la gent se sorprèn quan tot un graduat en ADE no té ni idea de fer anar el ContaPlus (que és el programa de comptabilitat de les pimes) o un alumne de cicles no ha fet programació amb Drupal (que és el que ara es porta). Perquè resulta que amb aquesta idea tan bonica de no promoure marques a les aules els alumnes no poden exercir cap professió, ja que no dominen cap eina. És com explicar la teoria del tennis sense agafar una raqueta perquè la marca és HEAD.

I amb tot això on vull anar a parar? Quina serà la resposta de l’empresa? Doncs agafar un nano espavilat i formar-lo verticalment en una aplicació concreta, la de l’empresa. Crearan autèntics especialistes en VisualOhYeah, de manera que quan sàpiguen molt, molt i molt d’allò no caldrà que sàpiguen de res més, i això els farà perdre empleabilitat, i per tant els conduirà a una reducció de sous. Per posar-ne un exemple fora del món online: és com aquell advocat que entra en un gran bufet i li encomanen l’especialitat: IVA intracomunitari. Al cap de tres anys fent allò, aquell vailet només podrà anar a fer el mateix en un altre despatx gran. Així que, tot això que diuen de la polivalència, res de res… Sorry.

Artículos relacionados

Comments are closed.