Qui t’ho havia de dir quan estudiaves a la facultat? Tants amics que en tenies, tants somnis, tants anhels… Semblava que d’aquell examen en depengués el teu prometedor futur, que d’aquell treball en trauries unes conclusions claus per al teu esdevenir professional. Semblava que aquells companys de campus amb qui vas compartir tants cafès de màquina horrorosos, amb qui vas anar a centenars de restaurants xinesos perquè eren els únics que et podies permetre, aquells companys, deia, havien de ser els qui per sempre més t’acompanyessin. Amb ells el primer petó seriós i la primera decepció, amb ells l’alegria immensa d’una bona nota i les amargues llàgrimes d’un suspès.
Un dia et vas graduar. Va sortir publicada la darrera de les notes que esperaves i llavors… Tot es va fer petit de mica en mica, sense adornar-te’n, però inexorablement.
El Manel va trobar feina a Londres i va marxar tot prometent que us escriuria un dia sí, l’altre també… I ho va complir la primera setmana. La Marta… què maca que era… La Marta va entrar en un prestigiós bufet d’advocats. Treballava dotze hores al dia i, és clar, es va enamorar d’un company de feina. T’ho va dir en un bar de la Rambla i vàreu quedar que us veuríeu sovint i recordaríeu els temps de la facultat. La segueixes pel Facebook, però cada cop publica menys sovint.
I al Manel i a la Marta se’ls sumen les històries particulars de tots els altres: el Lluís, la Núria, el Marc… De mica en mica, la roca de l’amistat es desfeia pel simple pas del temps i la força dels elements…
I tu? Vas trobar feina, és clar que sí! Una bona feina que t’exigia molt, però que semblava ben interessant. Tenies un pla increïble. Ara havies d’apostar fort, treballar de valent, viatjar molt i mirar d’actualitzar-te constantment, ja que els “nous” empenyien fort.
Vas fer-ne quaranta sense adonar-te’n. Tenies un lloc de responsabilitat. Cobraves un bon sou, però semblava que la teva fulgurant carrera s’havia alentit una mica. No era res preocupant, tant sols una lleugera desacceleració.
Vas tenir fills, dos. I te’n vas preocupar per l’educació: bons col·legis, alta exigència, poca dedicació. Deies a tothom que volies que els teus fills fossin feliços, però si algun et venia amb quatre suspensos, per més feliç que fos, t’enrabiaves com un energumen. Resulta que el que volies de debò és que fossin feliços “en el futur”… Com tu?
Vas fer-ne quaranta-cinc, i alguna cosa no anava a l’hora. Volies mantenir-te en forma, però cada cop et costava més i obtenies un resultat més magre. Seguies somiant amb riqueses, però el temps passava i aquell magnífic ascens o negoci no arribava mai.
Un dia en què la teva parella anava a sopar amb les amigues i els teus fills eren amb els avis vas voler muntar un sopar… Vas mirar l’agenda del teu súper mòbil: centenars de contactes de feina i cap amic disponible. No et vas ni atrevir a anar al cinema sol.
N’has fet cinquanta, i et preguntes què fas aquí. Et preguntes si la teva parella és l’adequada, si la feina que volies és aquesta i si tot això que tens i que has hagut de comprar amb l’esforç d’una feina poc agraïda realment et fa feliç.
I comences a tenir plantejaments absolutistes. Vols trencar amb tot. Vols viatjar. Vols deixar la feina i la dona, vols tornar a començar. Vols sortir i tornar a entrar convertit en un home nou, diferent. I ho proves. I al cap de dues setmanes veus que tampoc no era això i que no és allò que fas o amb qui estàs, sinó que és com ho vius, com et sents, com ho valores.
I et fas la promesa de ser menys exigent amb la vida, de gaudir mirant el vaivé de les onades, de contemplar la rialla dels qui t’envolten i de buscar la microfelicitat en la quotidianitat. I així, i només així, aconseguiràs estar amb pau amb tu. A la vida cal creure en algun déu. Jo crec en el Déu de les petites coses.
